Afectat per un greu problema d’inaccessibilitat i de mobilitat interna, el barri d’Andavamamba, situat a la ciutat d’Antananarivo (Madagascar), presentava un escenari marcat per una extrema congestió viària i uns altíssims índexs de pol·lució. Les escasses infraestructures de sanejament, la precarietat d’uns habitatges que no estaven preparats per afrontar a les constants inundacions i l’absència d’aigua potable i d’equipament sanitari a la zona afavorien, a més, l’aparició de nombroses epidèmies com el còlera o la pesta. Aquesta conjuntura, agreujada per la severa manca de recursos públics i l’oblit del barri per part de l’Estat, va conduir a una gravíssima i creixent situació de degradació.

El projecte de reconstrucció del barri d’Andavamamba tenia com a objectius la urbanització de l’avinguda principal d’accés a la ciutat, la distribució de fonts d’aigua potable i la rehabilitació del mercat central del barri. Els problemes a resoldre eren nombrosos i de diversa tipologia. En primer lloc, calia recuperar les diverses vies de comunicació (moltes d’elles impracticables i, en molts casos, transformades en clavegueres) i després s’hauria de posar fre a una insalubritat generalitzada eliminant els dipòsits de residus sòlids, origen de diferents focus de malalties.

Així, es va començar per rehabilitar l’eix principal (RN1), enllaçant el barri amb la resta de la ciutat i adaptant l’espai urbà a tot tipus d’usuaris. A continuació, es van dur a terme un seguit de reformes per millorar i ampliar els deficients sistemes de sanejament i drenatge. A partir d’aquest punt es va procedir a la implantació de diversos equipaments sanitaris com, per exemple, cinc mil fonts públiques d’aigua potable, lavabos i dutxes. Finalment, es va procedir a la rehabilitació del mercat central d’Anosibe.

La rehabilitació integral de les infraestructures de sanejament i d’habitatge a Andavamamba va eradicar els casos de còlera a la zona intervinguda. La rehabilitació de l’accés principal a la ciutat (de 4,5 km) va millorar considerablement els desplaçaments a tota la zona sud-oest de la capital i va augmentar la circulació de béns i persones. Gràcies a aquesta obertura i a la reactivació del mercat (amb una extensió de 45.000 m2 i més de 1.700 llocs de venda) s’han desenvolupat les estructures comercials, s’han impulsat noves activitats socioeconòmiques i s’ha revalorat el sòl del barri.

Aquesta iniciativa va ser possible gràcies a la coordinació de les diverses ONG que actuaven a la zona, reforçant el teixit associatiu entre els barris gràcies, sobretot, a la gestió comunitària dels equipaments sanitaris. Les accions socials iniciades en el marc d’aquest projecte d’acompanyament i sensibilització han servit de laboratori de proves i permetran al municipi la posada en marxa d’equipaments municipals similars en el conjunt del seu territori.

Des de la dècada dels vuitanta, el complex escenari derivat de les diverses guerres que han tingut lloc a l’Iraq afecta d’una manera clara i directa la societat, l’educació i l’arquitectura del país. Tot i la violència generalitzada, els assassinats, els segrestos, els saqueigs o les restriccions de llum, l’activitat continua a la Facultat d’Arquitectura de la Universitat de Bagdad, una institució pública i laica on conviuen i treballen cristians, musulmans, xiïtes i sunnites. Encara que les circumstàncies adverses han empès a l’exili molts professors (amenaçats i en algun cas fins i tot assassinats), des de la Facultat se segueix animant els estudiants graduats a continuar la seva formació a través d’estudis de postgrau, una elecció que, a més, els eximeix automàticament de servir a l’exèrcit.

Xerrades, trobades, entrevistes entre persones del món cultural i acadèmic i altres activitats serveixen per mantenir aquest clima de convivència i una actitud constructiva que aposta per la recuperació autosuficient de la ciutat. Convertida en un espai de pau, la facultat d’arquitectura planteja la seva activitat des d’un punt de vista crític convidant els estudiants a intervenir en el manteniment del teixit urbà amenaçat pel Pla del Nou Bagdad, actualment en mans de les constructores nord-americanes. Aquesta forma de treballar ja s’ha traduït en alguns èxits com, per exemple, la documentació del barri d’Adhamyiah.

A partir de l’any 2003, punt àlgid de l’escalada de violència i moment en què la destrucció de la ciutat va augmentar dràsticament, cada estudiant de la Facultat es va fer càrrec d’algun edifici històric. Per evitar els riscos dels carrers (focs creuats, explosions, esfondraments, etc.) es recomanava que, en els moments més hostils, es treballés documentalment. Aquestes tasques de documentació, especialment dels edificis més emblemàtics (com els cafès o les biblioteques més representatius), han resultat ser clau si tenim en compte que gran part del centre de Bagdad l’estan devastant.

Organitzats en diversos grups de treball, professors i estudiants duen a terme encàrrecs, generalment de la mateixa Administració, per a la reconstrucció de Bagdad i altres zones de l’Iraq. Els professors, que mantenen els seus salaris com a funcionaris, comparteixen tots els beneficis d’aquests «grups de treball universitaris» amb els estudiants, facilitant-los la manutenció de les seves famílies (les quals depenen quasi íntegrament dels seus ingressos) i els costos de la seva carrera. Actualment, el 70% dels estudiants treballen en institucions públiques i privades com a consultors participant activament en la reconstrucció del país.

Aquesta resistència de la Facultat d’Arquitectura representa la preservació d’un passat que forma part de la memòria col·lectiva i, per tant, de la gran majoria d’iraquians. Convertits en actors cada vegada més importants, els membres del món acadèmic tenen un impacte creixent en els mitjans de comunicació. Des d’aquest reconeixement, persones estretament relacionades amb la Universitat, com la professora Ghada Al Siliq, fan ús del seu poder decisori per defensar un Bagdad respectuós amb el seu urbanisme i, sobretot, amb la seva història.

Binde, un poblat de mig centenar de famílies, s’ha convertit en un punt estratègic en la geografia de Ghana en l’àmbit sanitari. A la capital, Acra, molta gent coneix la gesta de Manolo Bonet, el missioner menorquí que ara fa trenta-cinc anys va construir un hospital que s’ha acabat convertint en una autèntica ciutat sanitària i un punt d’auxili fonamental per als ghanesos i els habitants de països circumdants com Burkina Faso i Togo.

El 2002 va ser l’any en què es va concedir la categoria d’hospital al centre impulsat per Manolo Bonet, però el veritable punt d’inflexió va ser la inauguració del quiròfan l’any 2004. Poc després, l’hospital va passar dels set llits inicials als setanta-cinc actuals.

Aquestes instal·lacions sanitàries han aconseguit salvar milers de vides humanes, han agermanat tribus del nord enfrontades i han servit perquè, en les seves immediacions, s’hi construeixi un centre social, una llibreria i un camp esportiu on es formen esportistes de diverses disciplines. El seu proper objectiu és crear un centre de nutrició infantil i aconseguir que la freqüència de radio FM arribi en bones condicions.

El centre hospitalari de Binde és un projecte en el qual han participat dos pobles: el ghanès i el menorquí. I és que la iniciativa no hauria estat possible sense la implicació de diferents entitats de Menorca: el Fons de Cooperació menorquí; el Consell Insular; els ajuntaments de Maó i Alaior; Amics de Binde, ONG que treballa per al poblat de Binde des de 1997; aproximadament cinquanta voluntaris, així com un important nombre de col·laboradors anònims, també menorquins. El projecte representa, així, l’exemplificació de la solidaritat expressada per tota una societat d’una àrea específica.  L’hospital de Manolo Bonet és un cas inusual de suport col·lectiu a una iniciativa de caire humanitari en un país per part de les institucions públiques i la societat civil d’un altre.

El Programa Polis és una iniciativa d’àmbit nacional que s’ocupa de qüestions de tipus mediambiental relacionades amb l’estructuració del sistema urbà, dins el marc del VI Programa d’Acció Mediambiental Europeu (EEAP) 2002-2012. Es tracta d’un programa amb un fort component mediambiental, compromès amb la reconstrucció i requalificació de les noves centralitats urbanes. El Pla Estratègic d’aquesta intervenció va néixer com a part d’una tendència cap a la requalificació urbana i la valoració mediambiental que ens els últims anys s’està implementant, amb una freqüència cada vegada més gran, en els municipis de dimensió mitjana a Portugal. L’objectiu d’aquesta intervenció és garantir la qualitat de vida i unes condicions mediambientals òptimes. En relació amb la seva gestió, aquest programa pretén revitalitzar la competitivitat de les ciutats, reforçar el seu paper en la reorganització del territori i millorar la qualitat de vida dels habitants. Les principals qüestions que s’afronten són: l’urbanisme expansiu, el creixement desorganitzat de les àrees suburbanes, l’accelerada degradació del patrimoni urbanístic i diverses problemàtiques relacionades amb un trànsit de vehicles que és cada dia més caòtic.

Els reptes que ha d’afrontar la ciutat de Cacém són: la valorització i la millora de la qualitat ambiental, donant suport a totes aquelles iniciatives que impliquin un augment de les zones verdes; la promoció de les àrees per a vianants i la regulació de forma efectiva del trànsit. Aquest és un programa que aposta per les noves centralitats urbanes i per una reconstrucció i requalificació d’alt valor ambiental. Es pretén, en definitiva, crear una ciutat verda que promogui diferents estils de vida i utilitats de l’espai urbà.

Alguns dels avenços més destacables de la ciutat de Cacém són la reestructuració de la xarxa viària, que ha provocat una millora global de la mobilitat i l’accessibilitat, com el Viaduto do Lagar; un major aprofitament de la ciutat i els espais naturals; la creació de noves centralitats, que ha permès la revitalització de la vida comunitària i la disminució dels costos futurs en temes de sostenibilitat; la requalificació de la Ribeira das Jardas i el Parque Linear (que, units al Parque Urbano da Bela Vista, formen un «verd continu» equilibrant la zona a nivell visual i millorant l’habitabilitat); la restricció del trànsit en benefici del vianant i la nova reformulació de les xarxes d’infraestructures subterrànies, del mobiliari urbà, dels paviments i de la il·luminació pública. També han estat fonamentals en el desenvolupament d’aquest programa diverses mesures excepcionals com, per exemple, l’aplicació d’un valent programa d’expropiació, rehabilitació i reallotjament. Un dels casos més paradigmàtics d’aquest programa de recomposició d’àrees edificades és el Jardí d’Infància Popular situat en un edifici bioclimàtic.

La Fundación de Apoyo al Arte Creador Infantil (FUNARTE) és una organització civil sense fins lucratius que va ser fundada pel col·lectiu Boanerges Cerrato l’any 1989 a Estelí, Nicaragua. En el marc de la fundació, un equip multidisciplinari de professionals promouen i faciliten processos participatius amb l’objectiu d’aportar un desenvolupament integral a la infància promovent la seva capacitat creadora. El vehicle escollit és el muralisme, un mitjà a través del qual es pot replantejar la construcció i transformació d’un món més just, sense violència, sense discriminació, on es reconegui l’art com a eina de transformació social i on tota persona es pugui sentir orgullosa de la seva pròpia història i cultura.

A través d’una metodologia participativa i utilitzant processos psicoafectius, la iniciativa és una proposta pedagògica que promou l’expressió artística dels nens i els ajuda a conèixer els seus drets, la seva història i la seva cultura tot exercint la seva ciutadania a través propostes crítiques. El projecte, que implica també les famílies i la comunitat, vol donar resposta a la falta d’espais per desenvolupar aquestes capacitats i millorar els nivells de valorització social dels nens i adolescents convertint-los en protagonistes del canvi.

Actualment, el projecte Tallers de Muralisme, que ha tingut una presència ininterrompuda durant dinou anys, centra la seva atenció en els infants dels diferents barris, comunitats i mercats de la ciutat d’Estelí i altres municipis de Nicaragua. En total, hi participen més de set-cents nens i nenes setmanalment, a més de mares, pares i líders comunitaris dels diversos sectors on es desenvolupa la iniciativa. Durant aquest temps ja s’han pintat més de cent murals que no només s’exposen als edificis públics, escoles o centres de salut, sinó que també són sol·licitats per persones d’altres barris, a més de diverses institucions i organitzacions. Amb les seves creacions, els nens i nenes d’Estelí han aconseguit augmentar la valoració que fan els adults dels infants; han guanyat premis en concursos de pintura d’àmbit municipal i nacional i han elaborat un mural mòbil que es va poder veure a la ciutat de Nova York durant la segona sessió a favor de la infància de l’ONU i, l’any 2004, el Govern Municipal va declarar Estelí Ciutat del Muralisme.

Gràcies a la incidència de l’art públic produït pels nens participants en el projecte, avui es pot afirmar que a Estelí hi ha més sensibilització sobre el paper que pot fer l’art i quina pot ser la seva autèntica potencialitat.

DRAW (Drumchapel Arts Workshop) és un col·lectiu d’artistes i treballadors culturals que fa més de setze anys treballant a Drumchapel, un dels barris més deprimits de la ciutat de Glasgow i de tot el conjunt del Regne Unit.

Promocionant diverses activitats de tipus artístic, la iniciativa contribueix activament a la recuperació, remodelació i adequació dels diferents espais amb el propòsit de retornar-los a una comunitat que viu immersa en un escenari marcat per greus problemes d’atur, drogues, absentisme escolar i salut.

A través d’una formació contínua i gràcies a una gran flexibilitat horària que s’ajusta a la disponibilitat de tots, les activitats impulsades pel col·lectiu DRAW fomenten la inclusió social de sectors específics de la comunitat.
Aquest projecte intenta potenciar les arts visuals i l’artesania al barri de Drumchapel i els seus voltants a través d’un espai de treball informal en el qual els participants poden descobrir i desenvolupar el seu potencial artístic. Aquesta metodologia intenta millorar l’accés a l’educació, la formació, els llocs de treball, l’autoconfiança i la transferència de coneixements, així com el desenvolupament cultural del barri en general.

Entre els diferents projectes desenvolupats per DRAW destaquen especialment «Step Up» i «Photographer», projectes que treballen les tècniques artístiques amb mares joves de la zona i un taller de fotografia que ha documentat cinc generacions d’habitants de Drumchapel, respectivament. Aquestes activitats i moltes altres, com per exemple els diversos tallers de pintura sobre paret, disseny, decoració o mosaics realitzats per DRAW, són valuosos exemples d’activitats orientades a potenciar la inclusió social en una àmplia comunitat, diversa i intergeneracional.

WiMBY! ( Welcome into My Back Yard) és un petita fundació creada l’any 1999 que fins l’any passat treballava a Hoogvliet, una jove ciutat situada a prop de Rotterdam amb un alt grau d’empobriment. L’objectiu principal de WiMBY! era intervenir en problemàtiques socials com la individualització, l’exclusió dels immigrants o el gran número de mares adolescents en minories ètniques a través de l’arquitectura, la planificació urbanística, així com els projectes pedagògics i artístics. Al mateix temps, la fundació promovia la preservació dels espais verds, les noves formes d’habitatge col·lectiu i la participació dels habitants en la renovació urbana. Es tractava, en definitiva, de desenvolupar i implementar, a través d’un apropament empíric i pragmàtic, una sèrie de projectes altament específics que ajudessin a establir els fonaments pel futur d’aquesta ciutat.

Les iniciatives promogudes des de WiMBY! van ser moltes i de molt diversa tipologia. El projecte “Hoogvliet Inside Out”, per exemple, va consistir en fer retrats a centenars d’habitants de Hoogvliet, que posteriorment es van ampliar i es van penjar pels carrers de la ciutat, amb l’objectiu de despertar un sentiment de pertinença, orgull i identitat entre els ciutadans. Sota el nom “SchoolParasites” es van instal·lar tres aules en forma de mòduls per sensibilitzar els ciutadans sobre el paper de l’educació en els processos de regeneració del teixit social.

Un dels projectes de més envergadura va ser el parc Vila Heerlijkheid. Aquest espai es va concebre com una gran zona d’esbarjo ecològica, amb zones esportives i espais destinats a diferents esdeveniments. El projecte ha crescut des de la seva creació gràcies a la inversió privada. Actualment, a dins del parc hi ha, fins hi tot, un llac on s’integren diferents construccions, petits illots, etc. En aquest espai hi treballen de manera permanent diferents associacions i fundacions que duen a terme projeccions, festes i festivals. Heerlijkheid és un dels principals centres d’activitat de la ciutat, un espai d’oci verd que està gestionat pels propis habitants de Hoogvliet.

L’efecte reparador que ha tingut el projecte WiMBY! en el teixit social de Hoogvliet és evident. La transformació dels seus suburbis, inanimats i amb escassa activitat, en una de les zones més animades de la regió de Rotterdam ha fet possible que la ciutat hagi deixat de formar part de la “llista negra” on figuren algunes de les zones amb més problemes de criminalitat i pobresa d’Holanda.

El juliol del 2007 la seva intervenció es va completar i van finalitzar els seus projectes; alguns d’ells es van traspassar a altres organitzacions que volen continuar la feina iniciada per WiMBY!. Al novembre de 2007 la seva seu de Tramhuis es va tancar i es varen retirar de Hoogvliet.

La galeria d’art contemporani Paul Bardwell de Medellín i l’organització catalana especialista en gestió cultural Trànsit Projectes han mantingut una relació de cooperació contínua des de l’any 2004. Fruit d’aquesta col·laboració sorgeix Desearte Paz, una plataforma dedicada a promoure la creació i difusió de l’art contemporani a través de la qual els artistes analitzen i s’involucren en les estructures socials, acadèmiques, institucionals i artístiques de la ciutat en pro d’una cultura de pau. D’aquesta manera, els artistes es converteixen en autèntics agents socioeducatius que promouen la inclusió social de comunitats d’alt risc d’exclusió i els proporcionen espais que permeten acostar-se al seu autoconeixement, alliberar la seva creativitat i potenciar la seva identitat i projecció. A Medellín, el projecte es desenvolupa braç a braç amb vuit escoles d’educació primària i secundària, la Facultat d’Arts de la Universitat d’Antiòquia, més de quinze ONG actives a la ciutat i secretaries de l’alcaldia de Medellín, que permeten l’impacte i articulació real del projecte amb el territori.

Els Social Labs o «laboratoris socioartístics» són espais de participació on els artistes, estudiants, comunitats i professionals de la cultura i el desenvolupament social produeixen programes pedagògics, processos de producció artística i seminaris acadèmics entorn de diferents problemàtiques socials. Els Social Labs han tractat, entre altres qüestions, les discapacitat físiques, el desplaçament forçat, la inclusió de la joventut en la construcció comunitària, la violència contra les dones o els drets humans en els centres penitenciaris. Aquests laboratoris socioartístics han servit per generar processos de creació artística que han donat peu a exposicions tant a Medellín, com a tres ciutats de Colòmbia i de la resta del món (Barcelona, Cork i Washington). Entre els anys 2005 i 2008, l’activitat del projecte s’ha traduït en més de 80 viatges internacionals per a artistes i professionals de la cultura i el desenvolupament social, més de 150 conferències per enfortir els processos educatius dels estudiants i les organitzacions socials, la producció de 20 exposicions amb una forta càrrega política i social, 16 documentals, un llibre, així com 22 tallers liderats per artistes i organitzacions socials. Més de 5.000 persones entre estudiants escolars, universitaris, artistes i comunitats en risc han participat dels diferents processos de producció artística i educativa que genera el projecte.

Avui, Desearte Paz, que va començar amb un projecte pilot sota la consigna de Redesearte Paz, serveix de model a altres organitzacions culturals com Base 7 de São Paulo, Matucana Cien de Santiago de Xile, FUNARTE d’Estelí-Nicaragua i Can Xalant de Mataró. En el futur, el projecte pretén enfortir a escala internacional una xarxa d’agents culturals que a trevés de l’art contemporani promoguin processos, projectes i intervencions per enfortir els processos de participació ciutadana, sensibilització i accés al capital cultural de les persones i col·lectius en situació de desavantatge.

El projecte Ideodiseño és la continuació de la investigació «El diseño de la necesidad» desenvolupada per Juan David Uribe Saavedra. La recerca d’Uribe va consistir en la recopilació i l’arxiu d’imatges sobre el que succeïa als carrers de Medellín, una ciutat amb més de dos milions d’habitants i una taxa d’aturats i treballadors informals del 51,5 %. En aquest escenari, més de quatre mil persones es dediquen a separar les tones de residus que es produeixen a Medellín per aprovisionar més de 1.800 centres de recollida de material reciclat repartits per tota la ciutat.

Partint de les dades obtingudes per Juan David Uribe sobre quines classes de materials es rebutgen i per què, Ideodiseño realitza un treball comunitari de confecció d’objectes funcionals, culturalment definits i socialment responsables. En el marc d’aquesta iniciativa, el disseny es converteix en un element socialitzador i en un valuós generador de coneixement col·lectiu pensat sempre des de i per a la comunitat. Més enllà dels productes, el projecte treballa amb l’objectiu de transmetre un coneixement en matèria de disseny que tingui una utilitat funcional per a la ciutadania i estigui en funció de les seves necessitats quotidianes.

Ideodiseño es basa en la teoria de les vuit erres de Serge Latouche. Aquest economista francès promou i explora l’ anomenat «decreixement», pensament polític i econòmic favorable a la disminució regular de la producció econòmica amb l’objectiu de solucionar els problemes mediambientals als quals s’enfronta la humanitat. Els seus principis són: Revaluar els valors; Recontextualitzar les formes d’entendre la realitat prenent consciència de la construcció social de la pobresa; Reestructurar l’economia i introduir canvis en les formes de producció; Relocalitzar la producció i el consum a escala local; Redistribuir l’accés als recursos naturals i a les riqueses; Reduir el consum a la capacitat de càrrega de la biosfera; Reutilitzar el consumisme i apostar per béns perdurables i per la seva reparació i conservació i Reciclar en totes les activitats.

L’any 1999 cinquanta persones liderades per Sergio Fajardo es van organitzar sota el lema Compromiso ciudadano i van crear un moviment cívic independent per participar activament en la política de la ciutat de Medellín. Finalment, el grup va arribar a l’alcaldia i va començar la seva gestió l’1 de gener de 2004. Sota la consigna «Medellín, la más educada», el moviment va combatre les desigualtats socials i la violència garantint una educació de qualitat per a tota la ciutadania. Aquests avenços es van realitzar de forma paral·lela a un ambiciós pla mestre d’infraestructures i mitjançant l’elaboració de programes relacionats amb la cultura emprenedora, els pressupostos participatius i l’urbanisme social.

El nou telefèric i el metro de Medellín, la reforma de vies com la carretera de Carabobo i la construcció de nous ponts i places han servit per millorar la mobilitat ciutadana i per restablir la comunicació entre diverses parts de la ciutat que anteriorment es trobaven separades i enfrontades. D’altra banda, els anomenats parcs-biblioteca, una sèrie d’edificis d’última generació equipats amb sales d’ordinadors amb connexió a Internet, biblioteques, auditoris i espais expositius, han afavorit la lectura, el contacte amb la pintura, la literatura, la ciència i la tecnologia, i han beneficiat en menys d’un any a més d’un milió de persones.

Gràcies a diverses iniciatives realitzades en el camp de l’educació, entre 2004 i 2007, Medellín s’ha convertit en la primera ciutat de Colòmbia a oferir una escolarització amb una atenció integral en salut, educació, alimentació i recreació, a nens i nenes de preescolar. Així mateix, l’educació infantil ha augmentat en més d’un nou per cent entre els mateixos anys. La millora general en el camp educatiu ha permès augmentar el nombre de joves dins del sistema, ampliant les seves oportunitats de formació i facilitant-los l’accés al mercat laboral.

Medellín també ha millorat en matèria de violència, una de les altres grans problemàtiques de la ciutat colombiana. Prova d’això és el fet que al llarg dels anys d’aplicació del pla s’hagin registrat les taxes d’homicidis més baixes dels últims 28 anys, que han situat a Medellín per sota de la mitjana nacional i de les principals ciutats llatinoamericanes. Símptoma d’aquest canvi ha estat la disminució de l’índex de reincidència en els centres penitenciaris de Medellín, que ha passat del 33 % de l’any 2003 a l’actual 13 %.

El Pla Integral per la Ciutat Universitària de Mèxic DF és un programa dissenyat i dirigit per la Coordinació de Projectes Especials de la UNAM (Universidad Nacional Autónoma de México), que va néixer per donar resposta a diverses problemàtiques que tenien lloc en aquest campus de 730 hectàrees d’extensió total i on conviuen aproximadament 120.000 estudiants i 80.000 acadèmics i treballadors. Iniciat el juny del 2005 amb el suport del Patronat Universitari, el Pla proposava tres àmbits d’actuació: la millora del transport, la renovació tecnològica i el manteniment tant de l’espai públic del campus com del seu patrimoni artístic i arquitectònic.

Amb l’aplicació del Pla, finalitzat el juliol del 2008, s’ha aconseguit posar fi als greus problemes de mobilitat derivats de la circulació i l’estacionament indiscriminat de vehicles i la descontrolada proliferació del comerç informal. La implantació de diverses zones de vianants i un circuit de bicicletes amb més de 6.000 usuaris, juntament amb els nous autobusos (utilitzats diàriament per més de 15.000 persones) i la creació de 2.400 places de pàrquing, han servit per crear uns espais públics més transitables, verds i segurs. El pla també ha permès recuperar la imatge original del campus gràcies a la il·luminació de set murals i dos edificis i a la rehabilitació de cinc façanes emblemàtiques com la de la Facultat de Medicina o la de l’edifici de l’Institut d’Investigacions Biomèdiques. Així mateix, s’ha dut a terme una important millora tecnològica amb la instal·lació d’una xarxa wi-fi per a tota l’àrea del campus.

La decisió d’obrir les portes de la Universitat durant els caps de setmana i l’organització de diverses activitats culturals han permès que aquest nou model de ciutat beneficiés tant la població estudiantil i docent com els residents dels barris circumdants. Totes aquestes millores van ser decisives per declarar el campus central Patrimoni Cultural de la Humanitat davant la convenció mundial de Patrimoni de la UNESCO, a Christchurch, Nova Zelanda, el 2 de juliol del 2007.

Initially founded in the year 1997 as an artistic collective, CUP (the Center for Urban Pedagogy) was incorporated in the year 2002 as a not-for-profit organisation that develops different projects on the social and political infrastructure of the built environment. These projects aim to increase the legibility of the world that surrounds us. The organization operates in the field of education through programmes connected with architecture, communication, design, and advocacy.
CUP creates projects about social justice, the urban environment and the practice of democracy, produced in collaboration with designers, community-based oranizations, schools and policymakers. These projects are addressed mainly to sections of society that are more deprived for reasons of race or class, with difficulties accessing basic services such as healthcare or housing. Through these initiatives, between 10.000 and 20.000 people are annually given solid training in the mechanisms of bureaucracy and the urban infrastructures that affect their daily lives. This knowledge equips them with the necessary tools to investigate and change what they see. Citizens recognise themselves within the framework of society and make beneficial choices, for themselves and for their communities.
By creating curricula for high schools, teaching tools in collaboration with community partners, and public programs and exhibits on the built environment, CUP is at the forefront of a new type of civic education that helps to establish the groundwork for democratic participation. Proof of this can be found in the large audiences and wide-ranging impact that CUP’s exhibition programmes, audiovisual productions, and publications are achieving, both nationally and internationally.
CUP projects have been presented at a variety of public spaces, art and architecture fairs, film festivals, and publications. Many of these projects were accompanied by conferences, talks or workshops that complemented the projects and gave a more in-depth treatment to the topics under discussion. Noteworthy among these projects are educational exhibitions on topics of urban renewal (City Without a Ghetto, 2003) and housing rights (Building Codes, 2001); educational programmes on water (Water Underground, 2006) and the infrastructure of the Internet (The Internet is Serious Business, 2008); and media projects on the language of development (Envisioning Development, 2008) and public housing (two episodes of Public Housing Television, 2004). Some of these projects have transcended the borders of the United States and have been presented in, among other spaces, the Netherlands Architecture Institute, the Museum of Contemporary Art of Leipzig and the Italian and American pavilions of the Venice Architecture Biennale.

El projecte del Barrio Universitario de Santiago de Xile, pioner dins de l’Amèrica Llatina, suposa la primera iniciativa de desenvolupament integral d’un barri a Xile. El Barrio Universitario, construït durant la primera meitat del segle passat, ocupa un lloc molt important en la memòria col·lectiva de la ciutat de Santiago. Allà, s’hi ubiquen les universitats Diego Portales, Andrés Bello, Santo Tomás, la de Las Américas i un centre de la Universitat de Xile. També en formen part 14 instituts professionals, 4 de formació tècnica i diversos col·legis. Tots aquests centres acullen 45.000 alumnes que, sumats als 20.000 veïns residents al barri i als 10.000 usuaris de la zona, conformen una població diària d’unes 80.000 persones.

Amb 19.324 habitants per km2, la ciutat mexicana de Nezahualcóyotl té un dels índexs de densitat més alts del món. Així, en un espai de només 110 hectàrees s’ubicaven, fins a començaments de l’any 2005, un centre esportiu totalment obsolet i l’abocador Neza I, amb 10 milions de tones d’escombraries concentrades en 12 milions de m3. La contaminació de l’aigua, l’aire i el sòl provocada per la gran concentració de residus representava una amenaça greu per a la salut dels ciutadans.

Per resoldre aquesta situació, i fruit de les sinergies entre el món públic i el privat, neix Ciudad Jardín Bicentenario, una iniciativa impulsada, el març del 2005, de forma conjunta per l’Estat mexicà i l’Administració de Nezahualcóyotl i desenvolupat per un equip de professionals multidisciplinaris de l’empresa GUCACHE, SA. L’objectiu del projecte, en sintonia amb el procés de renovació dels valors de l’esquerra mexicana, va ser la recuperació integral de l’àrea afectada, passant d’un «passiu» ambiental a un «actiu» urbà, social, ecològic i econòmic. Després d’un complex procés de soterrament i impermeabilització de l’abocador i la posterior aplicació d’un sistema de tractament i reutilització d’aigües fluvials, s’ha aconseguit la transformació total de l’àrea. En aquest moment, la zona acull dues universitats amb més de 3.000 alumnes; un hospital infantil on, mensualment, reben consulta 2.300 pacients; una nova àrea d’instal·lacions esportives al servei de 1.200 usuaris setmanals i diversos espais verds. En total, la iniciativa ha suposat un benefici per a més de 2 milions d’habitants de Nezahualcóyotl i de tota la seva zona d’influència.

A més de convertir Nezahualcóyotl en la primera ciutat de Mèxic pel que fa a la separació d’escombraries i la reutilització de residus orgànics, el projecte ha servit també per generar feina i dinamitzar l’economia del municipi. S’han creat 2.600 llocs de treball en el sector de la construcció i s’han reubicat 600 persones, que anteriorment treballaven recollint escombraries, en una nova planta d’industrialització d’escombraries amb una estructura de cooperativa públicoprivada de la qual els mateixos treballadors tenen part de la participació.

El projecte del Barrio Universitario de Santiago de Xile, pioner dins de l’Amèrica Llatina, suposa la primera iniciativa de desenvolupament integral d’un barri a Xile. El Barrio Universitario, construït durant la primera meitat del segle passat, ocupa un lloc molt important en la memòria col·lectiva de la ciutat de Santiago. Allà, s’hi ubiquen les universitats Diego Portales, Andrés Bello, Santo Tomás, la de Las Américas i un centre de la Universitat de Xile. També en formen part 14 instituts professionals, 4 de formació tècnica i diversos col·legis. Tots aquests centres acullen 45.000 alumnes que, sumats als 20.000 veïns residents al barri i als 10.000 usuaris de la zona, conformen una població diària d’unes 80.000 persones.

El principal objectiu del pla estratègic era consolidar el creixement del barri a través de la materialització de diverses iniciatives econòmiques, culturals, urbanes i socials. Per dur a terme el projecte, l’any 2002 es va crear la Corporació Universitària de Santiago. Aquest organisme és el que s’anomena una gerència de barri, un nou model de gestió públicoprivat desenvolupat per l’Ajuntament de Santiago per a la millora de sectors específics de la ciutat.

En primer lloc, es va apostar per l’habitabilitat i la qualitat ambiental, creant nombroses àrees verdes metropolitanes com el parc O’Higgins i el Club Hípico; places públiques locals com la de Manuel Rodríguez i diferents avingudes d’arbrat destinades exclusivament als vianants. S’ha potenciat una accessibilitat multimodal a través del metro, s’ha dissenyat un nou eix viari i s’ha limitat el trànsit a través de les principals vies d’accés. Tot això ha servit per incrementar l’ús de l’espai públic i ha provocat una dinàmica de concentració creixent, que ha convertit el barri en uns dels subcentres funcionals més potents de la ciutat i del país.

Coincidint amb aquesta obertura del barri, nombrosos centres educatius han obert les seves portes als veïns donant-los accés a les biblioteques i sales d’ordinadors i organitzant diverses activitats culturals que promouen la integració de la ciutadania.

Cap a la meitat de la dècada dels cinquanta, el Cheonggyecheon era el símbol de la pobresa heredada del colonialisme i la Segona Guerra Mundial. El clavegueram obert en ple centre de la ciutat de Seül era un problema molt important que simplement es va «tapar» amb una concorreguda autovia. Cinquanta anys després, l’àrea era la més congestionada i sorollosa de la capital de Corea del Sud. L’única manera de solucionar el problema era intervenir directament en l’autovia que passava per sobre del rierol.

El juny del 2001, Lee Myung-bak va ser escollit alcalde i, complint una de les seves promeses electorals, va fer enderrocar l’autovia i va engegar un procés de rehabilitació del rierol. L’objectiu era revitalitzar l’àrea econòmicament i convertir-la en un pol d’atracció turística, d’inversió empresarial i d’organitzacions financeres internacionals.

El projecte també pretenia recuperar la pèrdua de l’orgull nacional i els valors de la cultura tradicional a través de la restauració d’algunes estructures històriques com el pont de Gwangtonggyo (una edificació representativa construïda durant el període de la dinastia Joseon; l’última família que va regnar a Corea).

La restauració del rierol es va completar l’any 2005. El projecte vatenir el suport de la majoria dels habitants de Seül, amb un 79,1 % de la població.

La rehabilitació del rierol està dirigida a la creació d’un entorn urbà orientat al futur, preparada per a l’era de la consciència mediambiental, entenent com a entorn tant la natura com la humanitat, que poden coexistir amb harmonia. Les obres de rehabilitació es poden considerar com un punt de partida per la generació de zones verdes a Seül.

El projecte ha suposat la preservació del centre urbà com a zona històrica i educativa, una gestió del trànsit per mitjà de zones exclusives per a vianants, la millora de la competitivitat de l’àrea a través d’un districte financer, la recuperació de recursos històrics de les cultures tradicionals i la creació de diverses zones respectuoses amb el medi ambient (ecofriendly). Al mateix temps, s’ha convertit en un exemple per a la resta de ciutats asiàtiques amb les mateixes problemàtiques, com per exemple les de la Xina, que veuen Seül com un model a seguir.